Escric com visc i sento. Amb ràbia i amb humor. Amb indignació i burla. Amb dolor i poderío.

Vaig néixer un dissabte de lluna plena. I en general, la meva vida va anar transcorrent humil i mediocre durant uns anys. Em vaig formar com a actriu. Vaig pretendre ser artista. Però l'art és majoritàriament per a gent de classe acomodada i intel·lectual, i jo era més aviat ordinària i pobra. Així que la necessitat de subsistència va poder, amb diferència, amb la vocació. Vaig començar diversos estudis que no vaig acabar, vaig arrencar diversos projectes que no van funcionar i vaig anar saltant entre treballs precaris. La meva frustració individual, es va tranformar en indignació col·lectiva: em vaig organitzar políticament en les assemblees del meu barri, vaig invertir molt de temps en "lluites socials" i vaig col·laborar en alguns actes vandàlics. Però mai vaig deixar de formar-me amb diversxs mestres. A l'Obrador de la Sala Beckett i altres llocs màgics. I un dia, vaig fer servir aquest art per a combatre la meva ira i per pal·liar els meus neguits: vaig escriure un text que parlava de la meva família, del meu barri, de la meva gent, dels nostres somnis trencats i els nostres dolors. I va resultar que explicar aquelles coses a la meva manera, sí que tenia interès. Això va ser el 2019, i des de llavors he escrit, dirigit i estrenat diverses obres teatrals que han estat nominades i premiades per persones que se suposa que tenen potestat per a decidir què mereix ser premiat i què no. També m'han publicat algunes d'elles. I m'he convertit en una privilegiada que pot dedicar-se a escriure. Mai he perdut ni la meva mala llet ni el meu sentit de l'humor. 

Escric com visc i sento. Amb ràbia i amb humor. Amb indignació i burla. Amb dolor i poderío. Només sé escriure amb passió i amb ganes que alguna cosa es mogui dins del públic, perquè no concebo escriure teatre si no és per a fer-se carn en un escenari. No escric teatre perquè es quedi sobre un paper, sinó perquè cobri vida en el ritual de l'espectacle. M'agrada parlar de les classes humils, xarones i oblidades. Sense condescendència, sense romantizar. Em produeix un plaer indescriptible veure l'honorable baixesa dels "nadies" de la nostra societat representada enfront de persones que els miren de reüll i per sobre l'espatlla, i ocupant un espai al qual no han estat convidats; el de l'art i la cultura.